Chomsky se’n va de pesca

El dia s’havia llevat una mica rúfol, tot i que a l’hora que m’havia llevat jo, el dia encara estava gitat. La litúrgia de la pesca ja té això, deixar de matinada el llit, entre les quatre i les cinc, tothom encara entre els llençols, i eixir de casa mirant de fer el menor soroll possible, tasca cada vegada més difícil. El disseny de les coses tendeix a la fricció, a la producció de petits sorolls que en el silenci de la nit semblen un cafarnaüm provocat per un exèrcit de donyets: sabatilles que freguen en terra, plàstics que cruixen, frontisses que gemeguen, portes que semblen tenir vida pròpia. Per tractar d’evitar-ho, havia deixat tot els estris de pesca preparats al rebedor, i una fiambrera metàl·lica que vaig heretar del meu iaio, d’aquelles amb tres compartiments estratificats, de quan l’obsolescència programada encara no formava part dels departaments de desenvolupament i disseny. 

Per fi, la motxilla a l’esquena, la caixa de pesca a la mà esquerra, dues canyes telescòpiques plegades i una gandula plegable a la mà dreta. Dins de la motxilla: una manta, la fiambrera i el llibre de Tom Wolfe The Kingdom of Speech, pendent de llegir des de feia un parell d’anys, publicat poc abans de la mort de l’autor. Un pamflet dirigit a la jugular del meu mestre, Noam Chomsky. Començar la seua lectura en la tranquil·litat absoluta dels llinyes estesos a la platja, tot esperant la improbable distracció d’una llissa, s’acostava al somni terrenal d’un lingüista. 

Feia fresqueta a la Platja dels Dotze Ponts. A la humitat pròpia de la mar, tot i la benevolència del clima mediterrani, s’hi sumaven algunes ratxes de lleu llevant, força agradables, que eren respostes, con si es tractara d’un partit de tennis, per l’esbufec que de tant en tant baixava des del Barranc de les Ovelles, a la nostra esquena. 

Manta estesa, esquer muntat, canyes llançades, plantades i assegurades, gandula desplegada. Era l’hora de saber què tenia per explicar l’enfant terrible novaiorquès (impecable vestit tres peces blanc, immaculat barret blanc, mitjons i llustroses sabates blanques… calçotets blancs? Algú l’imagina amb boxers hawaians?), format en literatura i periodisme, renegador compulsiu del món acadèmic, bon artesà de la paraula dickensiana, sobre gramàtica universal, teoria de l’evolució, adquisició del llenguatge, psicolingüística i gramàtica generativa. 

120 pàgines més tard (sic), 0 llisses a la xàrcia (ni llisses, ni mabres, ni…), començava a albirar, com el dia, que la cosa anava més bé d’una barbacoa de les vanitats, a costa de si el llenguatge ve amb nosaltres o ens arriba qui sap com, una excusa com una altra en un “a l’alba, amb pistola, un sol tret”. Que mira tu Mr. Wolfe, per no voler res de l’Acadèmia, de quina perfecta manera reprodueix el nucli central del procedir universitari. 

El llibre m’estava expulsant alhora que el dia naixent anava reclamant la meua atenció, una claror encara tènue i difusa dotava el dibuix de la costa d’un perfil més definit, i la superfície lleugerament metàl·lica de l’aigua avançava en onades sense massa convenciment, trencant allà dins, deixant arribar només un reguitzell de bromera que es desfeia bastant lluny de la base de les canyes. En un fluxe de conciència descrivint això em trobava quan un vector trencà l’equilibri de tot plegat: algú nedava en direcció a la platja. Bé, d’acord, jo estava absort en els meus pensaments, però d’on venia aquest? No portava boia de senyalització, no era un nedador de distància. Quan va arribar a zona segura va fer peu i va començar a caminar cap a mi. Tenia l’aspecte, no sé si recordeu la pel·lícula, de Burt Lancaster a The Swimmer, basada en un relat de John Cheever. L’alçada, l’esquena ampla, el somriure obert, el banyador negre arrapat que li arribava tot just començar la cuixa. Va arribar esbufegant, però tant ell com jo sabíem que feia comèdia, que el seu cansament era fingit, i es va estirar a terra al meu costat, tot mirant la mar en la mateixa direcció que ho feia jo. Em va parlar, jo li vaig respondre. Ara no recorde quines paraules exactes em va dirigir, tampoc les que jo li vaig respondre. Però vaig tenir clar que no ens enteníem, tot i que la seua dicció era clara i les seues paraules entenibles. La llengua que feia servir era morfosintàcticament idèntica a la meua, fins i tot el seu lèxic coincidia quasi al cent per cent amb el meu, però la semàntica i la pragmàtica ens separaven, i el que cadascú deia no era entès en absolut per l’altre, o el que encara és pitjor, era entès d’una manera absolutament diferent a com havia estat expressat pel parlant originari. Wolfe, Chomsky, qui seran aquests quan publique el resultat d’aquesta investigació!